Té sentit pregar per "les vocacions"?

Comença aviat la "Cadena de Pregàries per les Vocacions". El terme "vocació", del llatí "vocacio" (crida), ha acabat adulterat o, millor dit, absorbit pel sentit eclesial i potser únicament religiós. És injust... Vocació en tenim totes les persones que ens dediquem a la família, a una professió, a un compromís religiós, o a un "hobby" inclús... No hi ha només "vocacions sacerdotals" o vocacions a la vida religiosa.

Per tant, em pregunto si la Cadena de Pregàries per les Vocacions s'entén en el sentit limitat del terme, o bé en el sentit natural o ampliat. Perquè si volem pregar també per les vocacions de mestre, de pare, de fuster, d'àvia, de conserge, de lampista, d'empresari, de polític, de metge..., jo també hi vull anar i, a més, sabent-ho, potser em sentiré reconfortat personalment perquè hauran pregat per mi.

Però si la Cadena de Pregàries per les Vocacions és només per la vocació sacerdotal o religiosa, aleshores tinc els meus dubtes de que tingui sentit per sí mateixa. Si només l'Església prega per una vocació concreta, no està fent bé a tota l'Església, que majoritàriament és laical, per exemple. Si només es prega per la vocació al miniteri ordenat, no estem essent justos deixant de pregar per tants altres "ministeris" no ordenats que contribueixen a la societat, a l'Església i al Regne de Déu, i que precisen també de les nostres pregàries, inclús cadenes senceres de pregàries... I, finalment, si pregar per les vocacions incorpora la sensació o creença de que Déu ja no crida, de que "ja no hi ha vocacions", de que els joves no estan "per la feina"..., certament encara té menys sentit. No podem aixecar la supèrbia de pensar que Déu ja no crida; i tant que crida! potser el que ens passa és que ja de fa un temps (dècades potser) no sabem desxifrar les noves crides, sempre renovades, que ens va fent personalment a cadascú; potser com a creients ens tapem les orelles; potser com a Església busquem les crides on no està cridant; creiem saber o decidir per Déu quines són les crides o vocacions que ara "ens convenen", en el que és una suplantació herètica de la missió que pertany només a Déu.

Quan hi ha joves de la parròquia, alumnes de la meva escola, catequitzants amb els què tracto en les meves tasques pastorals, que em pregunten si hi ha o no vocacions, tal i com a vegades senten dir per veus autoritzades de l'Església, sempre les hi contradic. Sí que hi ha vocacions, moltíssimes! tantes com joves, adults i grans hi som al món, perquè Déu ens crida cada dia a cadascú d'una manera diferent! Però cal l'esforç d'afinar l'escolta, l'empenta de ritmar el cor, el desig i la voluntat de posar-se a caminar al pas que Déu ens marca, no al què nosaltres vulguem imposar. I a vegades tinc la sensació de que seguim anant a buscar l'aigua al riu, quan obrint l'aixeta ja ens arriba; tinc la sensació de que seguim anant a munyir la vaca, quan hi ha llet a la nevera; tinc la sensació de que volem encendre foc a la xemeneia de casa, quan tenim per tota la llar bons radiadors connectats... Anacronisme versus modernitat. És a dir, tinc la sensació de que busquem respostes antigues a preguntes actuals, i és clar que ni s'entenen les preguntes ni trobem les respostes... I mentrestant, seguim pregant per les "vocacions", però per quines vocacions, i amb quina pregària...?!

Finalment, cal fer un aclariment important del que significa la pregària en tres condicionants fonamentals; contràriament, la pregària no té cap sentit, i és pur exercici mental però no espiritual:

1. Obertura lliura i gens pautada davant de Déu;
2. Capacitat d'acollir allò que Ell ens diu més que allò que nosaltres li demanen;
3. Comprometre's a actuar amb fets concrets per a la coherència de la pregària i facilitar que Déu, si és la seva voluntat, pugui acomplir-la.

I els meus dubtes és que sovint no preguem lliurement i obertament, sinó que pautem, condicionem i a vegades fins i tot decidim acotar el que demanem posant ben poc de part nostra (aquestes Cadenes, per exemple?).

I els meus dubtes hi són, també quan desconfio de que sapiguem realment tenir la sinceritat d'acollir allò que Ell ens diu, i no pas amb la única condició-amenaça que coincideix amb el què nosaltres li demanem o fins i tot exigim...

I, finalment, els meus dubtes sobre el tipus de pregària que fem també hi són perquè poques vegades van en consonància amb els fets, els mitjans o els actes que després busquem fer tal que Déu pugui donar-hi resposta. Per exemple: li denamen "vocacions religioses" però facilitem la crida amb una Església oberta, conciliar, alliberadora, acollidora...? Una Església més com era Jesús que no pas com som les persones (a vegades egoïstes, personalistes, dogmàtiques...).

És per tot això que em pregunto si segueix tenint sentit pregar per "les vocacions"...

La Casa de l'Església de Sant Feliu de Llobregat

Aquest cap de setmana s'ha inaugurat la Casa de l'Església del Bisbat de Sant Feliu de Llobregat. Un moment històric per al nostre bisbat, però també una oportunitat de valorar, i implicar-se, en la vida eclesial de la nostra diòcesi. Aquest bisbat de recent creació, que fa córrer tanta vida i que abasta un territori ample des de Montserrat fins a Vilafranca del Penedès, té ara l'oportunitat de continuar el seu arrelament i identitat pròpies per tal de poder fer arribar la Paraula de Déu, l'Evangeli de Jesucrist, a tots. És per això que si aquesta Casa és de l'Església dels pobres, de les famílies, dels humils, dels creients de carrer i també dels no creients, era necessària aquesta obra i tota aquesta despesa.

Si la Casa de l'Església serà un motiu més per mirar-nos el melic, per reunir-nos amb nosaltres mateixos i per tancar-nos en l'edifici que no es ajudi a sortir a fora, al carrer, a buscar l'altre, aleshores no és bona notícia aquesta inauguració.

En tot cas, estic molt satisfet per aquesta gran obra que pot ser un pas més per arrelar la nostra diòcesi en els territoris tan diversos que la composen. Sóc content de saber que la meva església particular, el meu bisbat, lluita i busca els mitjans per a poder trobar les maneres de fer arribar l'Evangeli arreu: als fidels, a les famílies, als nens, als joves, als pobres, als grans, als rics, als no creients, als creients d'altres religions, als immigrants i nouvinguts, als allunyats, als que tornen, als que venen, als que marxen... Perquè l'Evangeli de Jesús no és només per als que creuen ser els únics seguidors de Jesús, sinó també per a tots aquells que necessiten una paraula d'amor, de concòrdia, de perdó, d'acollida. Paraules, totes elles, que Jesús va donar al món, a cada persona humana independentment de les seves creences religioses o les seves inquietuds socials o polítiques. Ell només va tenir paraules de vida eterna per a aquells que se sentissin assedegats.

Si aquesta gran i bonica Casa de l'Església ha de caminar al costat d'aquest Jesús, jo celebro aquesta gran notícia de la inauguració. Si és el Poble de Déu i tots els fills i filles de Déu que viuen o passen per aquest territori, el destinatari dels serveis, endavant també!

Sigui com sigui, aquest és un motiu per a sentir-se satisfet de la nostra Església, i és també l'esperó clau per aconseguir cada dia implicar-nos més en una església que ha de ser sentida com a pròpia, i de tots.

Enhorabona!

El meu amic està malalt...

Què podem dir de la malaltia des de la mirada de la fe? Quan la malaltia ens estira, ens dol, ens fa sofrir, ens arrossega cap a la discapacitat o fins i tot ens endinsa cap a la mort, què podem dir des de la nostra fe? Poc o res ens queda sovint per a dir, i en canvi tant per a sentir, pregar i meditar per dins.

La malaltia és una situació que lluny d'aportar únicament desgràcia i tragèdia, pot ser un moment de profunda trobada espiritual. És en els moments de trencament, de dolor, de patiment, que l'ésser humà s'obre a la grandesa de Déu; és en aquests moments que hom comprèn internament quina és la pròpia petitesa i cap a on cal mirar per trobar el rescat; sovint és en aquests moments qua l'ésser humà pot sentir-se convidat a viure una vida de més gran profunditat humana i, consegüentment, endinsant-se en l'espiritualitat i la vida interior.

El pitjor de les malalties és quan poden portar-te a acabar amb la vida en aquest món. Què passa quan un conegut, un amic, un parent, alguna persona propera o que estimes, es troba en un tràngul com aquest? Mires al cel i preguntes a Déu: "per què m'has abandonat?"; mires al cor i preguntes el mateix...; mires a banda i banda i formulo la mateixa pregunta... I no hi ha resposta, o bé la resposta no està allà on la busco.

Jesús, que es trobà en el mateix tràngul de morir i sentir-se abandonat i sense sentit, Ell que fou l'Enviat, el Salvador del Món, el Mestre i Senyor..., dubtà, patí, visqué la depressió de la soledat en un moment tan tràgic i límit com aquell, va trigar un pas en trobar l'embolcall de Déu, l'abraç del Pare, l'acollida d'Aquell que l'estimava, l'esperava i fins i tot l'empaitava com el primer dia.

Deia Santa Teresa de Jesús que si el cristià "no s'empassa la mort, no viurà mai", i penso que certament la realitat de la malaltia i la mort, més segures que res en les nostres vides, és una de les més difícils d'assumir i d'afrontar també. I si preparéssim la vida per a morir, i així visquéssim? Però a les escoles, a les famílies, en les converses amb amics, en les tertúlies o les trobades de tota mena, la mort, la malaltia, la discapacitat encara ara generen rebuig, i són anorreades de la vida quotidiana. Com més ho són d'anorreades, més difícil se'ns farà després afrontar-les i, per suposat, més complicat és viure la vida, perquè així es viu des de la por ("ai, que moriré...", "ai, que no caigui el nen que es farà mal...") o el relativisme més desenfrenat ("per quatre dies que em queden...", "ara no farem problema per gastar una mica més o no...", "no val la pena res per acabar sota terra...").

Sense que la malaltia, la discapacitat o la mort deixin de generar-nos dolor i tristor, el que és clar és que un cristià ha de fer vida i pregària tenint en compte aquests paràmetres tant oblidats en la nostra societat occidental i sovint aespiritual. I aquest procés comença, irremeiablement, en l'acollida i l'empatia del malalt, del discapacitat o del moribund. I tenia raó Teresa de Calcuta, gran especialista sobre la realitat de la pobresa que tocava cada dia en situacions ben extremes, quan deia que "la veritable pobresa és la de l'amor"; perquè sense amor, ja no som res... I en el fons, la veritable malaltia, discapacitat i mort de l'ésser humà no és la biològica i fisiològica, sinó l'espiritual, l'emocional. Sense amor som pobres, som malalts, som discapacitats, som morts...

Per això, el meu amic que està malalt, és avui una font de riquesa espiritual per a mi; és la lliçó d'un llibre obert que em diu com he d'estimar la vida; és la classe que em falta de l'escola, de casa, de la universitat..., perquè m'ensenya el que és fonamental, el que som més que el que tenim; és, en definitiva, la clara visió de que som aquí per a estimar allò que se'ns ha donat amb els altres, i poca cosa més... De fet, em fa convèncer que la vida és realment un regal, de manera que si en algun moment se'ns pren no és el mateix que pensar la vida és una propietat, perquè aleshores ho viuríem com un robatori. Sense la seva malaltia no sabria tant què és la vida, què és la fe, quin és el camí, i quina és la passa que cal fer a cada moment...

Ha mort José María Díez-Alegría, jesuïta

[Text de JUAN G. BEDOYA - Madrid - 25/06/2010]

Esta madrugada ha muerto José María Díez-Alegría, uno de los grandes teólogos
españoles. Iba a cumplir en octubre los 99 años de vida. Fue jesuita impenitente,
obligado por los inquisidores del Vaticano a dejar la orden de Ignacio de Loyola por no aceptar silencios, componendas ni censuras. Pese a todo, nunca dejó de vivir en (y
con) la Compañía de Jesús. "Soy un jesuita sin papeles", solía ironizar.
Nacido el 22 de octubre de 1911 en la sucursal del Banco de España de Gijón, de
la que su padre era director, Díez-Alegría se cambió pronto al bando de los mineros
y empezó a tener problemas con la dictadura franquista, poco amiga de curas de
combate. Sólo el apellido Díez-Alegría, con dos famosos generales en la familia, lo
libró de la cárcel, aunque no de marginaciones y desplantes. Una vez le preguntaron
cómo un banquero podía ser católico, y Díez-Alegría contestó con esta anécdota
brechtiana. Fue un banquero a confesarse y le dijo: 'Mire, padre, yo soy banquero'. Y
el cura le respondió: '¡Mal empezamos!'. El rico penitente se enfadó y se fue.
Alegría (al teólogo Díez-Alegría todos le llamaban Alegría) era un reputado profesor
en la imponente Universidad Gregoriana de Roma cuando en la Navidad de 1972
publicó sin la censura previa obligada el libro 'Yo creo en la esperanza', que en
apenas semanas dio la vuelta al mundo. Exclaustrado de la Compañía de Jesús para
evitar males mayores con el Vaticano, regresó un año después a Madrid y se fue
a vivir a una chabola del Pozo del Tío Raimundo, la barriada en la que otro jesuita,
el famoso padre Llanos, ex capellán de Falange y ex amigo del dictador Francisco
Franco, llevaba practicando una radical teología de la liberación desde 1955. Alegría, cuyo sentido del humor y paciencia evangélica no tenían límites, se hizo imprimir allí esta tarjeta de visitas: "José María Díez-Alegría. Doctor en Filosofía. Doctor en Derecho. Licenciado en Teología. Ex profesor de Ciencias Sociales en la Universidad Gregoriana. Jubilado por méritos de guerra incruenta. Calle Martos, 15. Pozo del Tío Raimundo".

UNA VIDA EN EL POZO DEL TÍO RAIMUNDO

En el Pozo del Tío Raimundo Llanos y Alegría hicieron teología de liberación de
la buena, a pie de obra, y entraron en la mitología popular. Su sensibilidad por
las víctimas del sistema económico inhumano era ontológica. Una vez, en una
sonada conferencia en la Cámara de Comercio de Madrid, Alegría dijo, ajeno a las
consecuencias, que "la clase dirigente vive en situación de pecado". Díez-Alegría no
cesó de proclamar su convicción de que si un socialismo de rostro humano es muy
difícil, un capitalismo de rostro humano es imposible.

Alegría ha fallecido en la residencia de los jesuitas de Alcalá de Henares. Decenas
de discípulos, amigos y admiradores peregrinaban allí con frecuencia para disfrutar
de su conversación, sabia, beatífica y pícara, sin pelos en la lengua, de una belleza
incomparable. Hace unos meses empezó a declinar y a consumirse poco a poco. "Se
nos está agotando Alegría", corrió la voz. Anteayer ya no se esperaba más noticia que
la de su muerte. Ocurrió esta mañana a las cinco.

Cuando fue expulsado hace 37 años de la Compañía de Jesús por publicar 'Yo creo
en la esperanza', Alegría vivía en Roma y era un bullicioso profesor de la Gregoriana, es decir, un pensador lanzado a la fama. Tiempos del postconcilio, aunque ya se vislumbraban nubarrones en aquella primavera eclesial. Díez-Alegría pide permiso para editar su libro. No ha lugar, le dicen. Y toma una decisión que cambiaría su vida.

El libro aparece en 1972 en la editorial Desclée de Brouwer, de Bilbao y se vendieron
200.000 ejemplares en numerosos idiomas. Su salto a la fama fue fulminante. Quince
días más tarde, el periódico más vendido en Roma, Il Messagero, y el más importante
de EE UU, The New York Times, tronaban: "El best seller de un jesuita español
aclama a Marx y ataca a Roma". Díez-Alegría tardó poco en regresar a España y en "tomar la mejor decisión" de su vida, dijo más tarde. Se fue a El Pozo del Tío Raimundo, se quitó el bonete de jesuita, se pone la boina de cura y puso en práctica la teología que había enseñado en Roma. Cuando llegó a Madrid, el 24 de febrero de 1974, "una nube de periodistas le buscaba, como si fuera un famoso actor de cine", recuerda Pedro Miguel Lamet, su biógrafo (Díez-Alegría. Un jesuita sin papeles. Editorial Temas de Hoy. 2005).

A los 90 años, Díez-Alegría publicó la segunda parte de su famoso libro, esta vez con
el título 'Yo todavía creo en la esperanza', pero en medio hay muchas otras obras de
impacto, como Actitudes cristianas ante los problemas sociales (1967), Cristianismo y
revolución (1968), Yo creo en la esperanza (1971), Teología en broma y en serio veras
(1977), Rebajas teológicas de otoño (1980). La cara oculta del cristianismo (1983).
¿Se puede ser cristiano en esta iglesia? (1987) o Cristianismo y propiedad privada
(1988). Él mismo se consideraba un miembro más de la Teología de la Liberación,
orgulloso de que el padre Ignacio Ellacuría, asesinado por el fascismo clerical de El
Salvador, Jon Sobrino o Gustavo Gutiérrez le considerasen "un viejo compañero".
Sostuvo siempre que en el fragor de la injusticia que vive este mundo global no cabía
otra cosa que el compromiso social.

Díez-Alegría tenía admiradores incluso entre los jerarcas del catolicismo porque era
un cristiano irreductible, pese a sus sabrosas impertinencias con el poder. En eso se
parecía a Jesús, el fundador cristiano, crucificado por decir lo que pensaba. En un
mundo de eclesiásticos acomodados junto al poder político y económico, que apenas
usan el nombre de Cristo porque prefieren las figuras tiernas pero pacíficas y melifluas de María, o la de los papas lujosamente instalados en la soberanía vaticana, Díez-Alegría aconsejaba humildad, volver a Cristo y menos papanatismo. "Hay que citar más a los Evangelios y menos al Papa", decía. En la última conversación con EL PAÍS proclamó que en unos veinte o treinta años se admitiría el matrimonio de los clérigos y, un poco más tarde, el sacerdocio de la mujer.

"OKUPA DEL UNIVERSO"

Cuando cumplió 94 años y empezaba a sentirse "un okupa del Universo", pese a
estar todavía como un chaval, Díez Alegría recibió un homenaje de sus amigos en
el paraninfo de la Casa de América, repleto de público. Fue recibido con larguísimos
aplausos, todos puestos en pie para verlo mejor bajar las escaleras camino del
escenario, como si el que llegaba fuese un profeta o un galán de cine. El encargado
de hacer la 'laudatio' aquel día fue el entonces ministro de Defensa, José Bono, fallido aspirante a jesuita de pequeño. La ocasión sirvió además para presentar la biografía de Alegría escrita por otro jesuita ilustre, sabio y rebelde, Pedro Miguel Lamet.

La jerarquía eclesiástica ha soportado la fama y la voz de Alegría con pasmo o pánico. Por ejemplo, el 28 de mayo de 1977. Ese día, EL PAÍS acogía en su primera página una gran fotografía del jesuita Llanos saludando puño en alto ante 60.000 personas reunidas en el campo de fútbol de Vallecas (Madrid). "El mitin comunista de ayer contó con dos protagonistas de excepción, tan dentro de la lógica de la historia de la Iglesia española como fuera de programa: los padres jesuitas Díez-Alegría y Llanos.

El padre Llanos Saluda, puño en alto, a su pueblo de El Pozo. De
alguna manera viene a simbolizar el compromiso histórico de cierta Iglesia pasada
dolorosamente del nacional-catolicismo al saludo de identificación marxista", decía el pie de foto. Díez-Alegría contó más tarde que el padre Llanos tenía carnet del PCE y de Comisiones, aunque apreciaba más el segundo que el primero "cuando vio que no era oro todo lo que relucía en aquel idílico eurocomunismo". Él no. "Lo que yo era
es hegelianamente anti-antimarxistas", explicó jugando con la famosa teoría del
filósofo alemán sobre la tesis, la antítesis y la síntesis. "Yo no soy marxista, pero
tampoco antimarxista. Me tomo en serio el marxismo. La crítica que hace Marx del
capitalismo es válida. Nunca me leí El capital, pero sí otros libros suyos, y en mi libro Rebajas teológicas de otoño escribí un capítulo titulado Recuerdos a Marx de parte de Jesús en el que contaba que tuve un sueño en el que Jesús se me presentaba y me decía: 'Oye, y este Carlos Marx, del que tanto hablan escandalizados mis discípulos actuales, ¿qué me dices de él?'. Entonces yo le recitaba algunos textos de Marx, y después Jesús me decía: 'Mira, si ves a Carlos Marx, dale recuerdos de mi parte y dile que no está lejos del Reino de Dios. Pues ése era un poco nuestro marxismo".

Pese al temprano castigo por 'Yo creo en la esperanza', Díez-Alegría no volvió a tener problemas con el Santo Oficio de la Inquisición. Otros teólogos, por decir cosas menos valientes o menos fuertes, los han tenido. La explicación es que matizaron muchísimo, y que manejaban la Biblia con gran conocimiento. "Siempre había un Padre de la Iglesia que había dicho antes lo que ellos sostenían", dice Pedro Miguel Lamet, que trabajó muchas veces en El Pozo.

Tampoco tuvieron, ni Llanos ni Alegría, problemas con la severa dictadura franquista
y nacionalcatólica, obligada, en cambio, a abrir en Zamora una cárcel sólo para curas. La explicación fue el origen de los dos protagonistas. Llanos era hijo de un general, y Díez-Alegría, de un banquero de Gijón, además de hermano de los tenientes
generales Luis Díez-Alegría, jefe de la Casa Militar de Franco y ex director general de la Guardia Civil, y Manuel, ex jefe del Alto Estado Mayor del Ejército. Un día, el general Luis cometió una infracción de tráfico y el agente que le tomaba nota para la multa, al ver su apellido en el carné, le preguntó si era familiar del "famoso teólogo Díez- Alegría". Y no hubo sanción.

Además, cuando llegaron a evangelizar y, sobre todo, a prestar amparo y compañía
a los chabolistas de El Pozo, los dos ya eran famosos por sí mismos, Llanos por
artículos de prensa, y Díez-Alegría porque venía de Roma envuelto en un descomunal
escándalo editorial. El sangriento dictador Franco recelaba castigar o reprimir cuando las víctimas podían recibir algún amparo internacional.

En la biografía de Alegría, Lamet cuenta anécdotas y sucesos deliciosos, que explican
por qué fue Alegría fue un jesuita "sin papeles". He aquí una de las historias que
contaba Díez-Alegría, con arrobo teológico, para armonizar con la fe católica su radical teología de liberación. Un catequista de mujeres adultas en Andalucía se topó con una joven muy pobre, casada y con hijos, que se había ido a vivir con un viejo.

-Mujer, tienes que volver, no puedes seguir con el viejo.

-Pues claro que sí, señorito. Pero es que el viejo se va a morir en seguida, y me voy a quedar con una casica muy apañada, me traigo a mi marido y a mis hijos, y problema resuelto.

-Pero, mujer, es que eso es contra la ley de Dios.

La mujercita, con convicción: "No, señorito, si yo con el Señor no tengo dificultad. Yo le digo al Señor: Señor, tú me perdonas a mí y yo te perdono a ti ["por tenerme tan pobre", matizó Alegría], y estamos en paz".

El sentit de l'humor dóna sentit a la fe

Diuen que "qui no es pren la vida amb humor és qui menys seriosament se la pren". Els cristians hauríem d'aprendre a mostrar l'"alegria dels fills de Déu" de la què parla l'Evangeli tantes vegades. Massa sovint apareixem davant la societat com a persones poc apassionades per la vida, afectades i negatives, massa rigoristes i amb poca capacitat empàtica; és cert que això recau sobretot en les jerarquies que són qui més donen la cara en afers espinosos, però tots hi participem d'alguna manera o altra.

Sant Francesc Xavier visitava sovint, d'infant i de jove, en el seu Castell de la família a Navarra, un Crist fet de fusta de nogal, que tenia al rostre un lleuger somnriure. Él cert és que és l'únic Crist que es mostra d'aquesta manera... Anar al Pare seria difícil pel Jesús crucificat, però saber-se en mans de Déu no és font d'alegria i d'esperança.

D'altra banda, el somriure és la salutació més bonica que conec. El somriure mostra amabilitat, serenor, demostra un compartir aquesta alegria interior. El somriure és teràpia i medicament; el somriure és encomanadís. El somriure resol els conflictes. El somriure ajuda a relativitzar moltes coses relatives de la vida, que ens condueix a absolutitzar allò que és realment absolut. A vegades, inclús davant la impotència i la debilitat, sempre ens queda el somriure.

He llegit en algun lloc que "Déu somriu quan els homes discuteixen de teologia...". Certament tindrà dret a això... Però sobretot és lúcida aquesta afirmació perquè si no ens prenem la vida, la fe, l'Església, amb aquest sentit, perdrem el do més important de la vida comunitària: l'alegria.

Certament, el sentit de l'humor, ben fet servir i en la justa mesura, ens ajudaria a donar més sentit a la nostra fe, i més empenta per a evangelitzar. I no olbidem allò que un dia em van dir uns germans Maristes: "Si un dia no has rigut, és un dia ben perdut...!".

I tant! Si no pots riure massa, somriu molt!

Camí de l'eternitat...

Sovint penso en la mort. Però no hi penso amb por o amb neguit; més aviat hi penso perquè crec que la treiem massa de la vida, i en canvi és fonamental per a entendre-la en tota la seva profunditat. La mort és el límit de la vida humana terrenal, i en canvi no tenim present aquest límit; és, de fet, una de les poques certeses que tenim a la vida (tots morirem!), i sens dubte és l'únic futurible que assajarem a encertar, i encertarem.

Quan penso en la mort sempre acabo concloent amb una crida a la vida. Cal afrontar la vida amb una altra esma, amb un altre estil, amb una altra esperança. Deia Santa Teresa de Jesús que si no ens empassàvem tot el que significa la mort, estem morts, no viurem! I empassar-se la mort és, en el fons, acceptar que som finits però també acceptar que és en la nostra ànima que està tota l'eternitat a la què aspirem en el profund del nostre ésser.

Qui vol deixar un dia aquest món i acomiadar-se de tots, de les experiències i records, de la vida passada malgrat les moltes penes però sens dubte costa deixar les alegries i els bons moments viscuts amb intensitat.

Quan a la vida quotidiana hi ha conflictes, tristor, desesperança, malentesos, odis i enveges, patiment divers, sempre penso en el camí de l'eternitat. I m'imagino en el meu taut (perdoneu-me...), el dia de la meva mort. Allà, ficat en la caixa i rodejat dels que se'n recorden de mi i em volen donar un darrer adéu, pensaré en tots i cadascun d'ells, i estic segur que els veuré amb una força especial que farà que només els seus grans dons es vegin per sobre de tot davant els seus defectes i limitacions. Cap ofensa feta, cap ferida ni cap mala experiència serà recordada en aquells moments de comiat, perquè en el camí de l'eternitat recuperaré l'essència de la Veritat, allò que la vida sí m'ha donat, malgrat el preu de les limitacions de tot allò que he volgut viure. Però en aquell moment, estaré caminant cap a la no-limitació: l'eternitat. I posaré el meu pensament en tots; i només desitjaré que se'm recordi amb estima, bandejant aquelles limitacions que un dia van fer patir als meus, deixant de costat aquells defectes que poc o molt vaig intentar domesticar, i oblidant els mals moments que tots tenim, tard o d'hora, a la vida. Tanmateix, el moment del meu comiat serà com una gran rebuda, perquè espero que tots descobrim aleshores el fons de veritat que hi ha a les nostres vides...

Quan torno a la vida actual que tinc avui, amb un temps "prudencial" fins a la meva defunció, me n'adono que puc intentar recuperar allò que he imaginat que serà el moment del pas cap al camí cap a l'eternitat. I llavors decideixo, en ocasions difícils de la vida, optar per l'amor, pel perdó, per la reconciliació, per la recuperació de l'altre, pel tornar a començar, per no tenir en compte a l'altre allò que un dia em va fer tant mal...

I creieu-me que és tot molt més fàcil de viure. I segur que el dia que iniciï formalment el camí de l'eternitat, encara serà més ple. Pot ser?

El diaconat que porta a Crist

He descobert un interessant blog, el del diaca permanent Josep Montoya, originari del Poble Nou, actualment visquent a Sant Cugat del Vallès, i en missió pel Pirineu molts caps de setmana (talment com molts altres van a esquiar). Més interessant es fa encara conèixer l'autor d'aquest blog en l'entrevista que vincula en el seu blog, que li van fer al programa "Signes del Temps" de Televisió de Catalunya.

En l'entrevista és bonic veure com en Josep viu la pròpia vocació dins una vocació matrimonial que també viu el seu diaconat, i dins una altra vocació que és la que la seva família també viu en el seu servei pastoral. Molts caps de setmana en Josep, la seva esposa i els seus quatre fills es desplacen a parròquies pirinenques del Pallars per a animar, acompanyar i celebrar l'Eucaristia i la comunitat. Preciós exemple d'una família cristiana que viu a fons el seu compromís d'església. Em conmou haver descobert el seu testimoniatge.

De les moltes coses que em suggereix el seu blog i la susdita entrevista, em quedo amb la clarificació que fa entre la vocació i el carisma del diaca i la del prevere. Totes dues, afirma en Josep, són importants però clarament diferents. El prevere ha entregat tota la seva vida, i "fa present" al Crist. El diaca (el que és permanent i no fa el camí cap al presbiterat) "porta" al Crist arreu en paraula i servei, però ell, reconeix en Josep, no ha entregat tota la seva vida a aquesta missió, perquè la comparteix amb la vocació matrimonial i la de pare de família. Precioses les tres vocacions que viu en Josep, tant ben trabades i estructurades...; i magnífica la diferència entre carismes, que Sant Pau tant bé va manifestar en les seves cartes. Molts carismes diversifiquen i pluralitzen l'Església, que fa present de mil maneres i en mil estils diferents l'Esperit de Déu i el camí del seguiment de Jesús.

Em quedo amb el treball pastoral en equip que la família Montoya fa: els fills toquen les guitarres animant les eucaristies, l'esposa porta els cants que van renovant i anima la comunitat, i el marit fa de diaca i presideix les celebracions. Quin gran "pack"! El més bonic és viure en parella aquesta vocació, però el que ja supera les expectatives és veure que també amb els fills, i en tenen 4, també poden compartir-ho i fer vivència ferma i aprofondida de llur fe.

El diaca s'entrega en la paraula i el servei, portant arreu el Crist. I en Josep ho fa per vàries parròquies pirinenques del Pallars.

Més informació al seu web: www.josepmontoya.blogspot.com

La Fe de l'Església

La Fe de l'Església és un espai de recerca i de trobada de multitud de testimonis de fe que, en la història de l'Església i de les esglésies cristianes, han anat il·luminant el caminar dels cristians. La Fe, de fet, és allò més valuós per als creients i el més important pel que l'Església ha de treballar, tot i no oblidar mai que es tracta d'un do de Déu, d'una crida, si bé és la pròpia persona qui s'ha d'esmerçar en mantenir viva la flama d'aquesta confiança en el Pare.

El títol del projecte respon a la pregària de la litúrgia eucarística catòlica que diu així: "...no mireu els nostres pecats, sinó LA FE DE L'ESGLÉSIA". Estem convençuts que més enllà de les obres que els cristians i l'Església fem, amb més o menys encert, és la Fe la que realment salva. El mateix fuster de Natzaret, davant dels miracles que feia, sempre deia allò de "...la teva Fe t'ha salvat". La fe salva, la fe obra miracles, i la fe transforma les persones i els seus actes.

Quan obrim aquest Espai en format blog, pretenem fer l'avantsala d'un projecte que va néixer amb intenció radiofònica (tant de bo a Ràdio Estel), i així comencem a escalfar motors, mostrant i demostrant la importància del camí de la fe dels cristians, siguin aquests de la tendència, estil, tradició o carisma que siguin: ens interessa només la seva fe, les raons de la seva fe, i el sentit de la seva fe.

Som avui quatre amics: Miquel Estal, Carme Paradell i Carles Plana (a banda d'un mateix), som més aviat joves, i sentim que som i fem Església, i que a més volem contribuir-hi aprofondint en la Fe de tants, de casa nostra i d'arreu, d'ahir i d'avui, sants o pecadors, gent de prestigi o persones humils de carrer o de parròquia, que han fet camí espiritual i eclesial, i que tenen tant per a compartir. La nostra humil aportació eclesial és ajudar a mostrar aquesta riquesa de l'Església, que hem rebut de la família, la parròquia o l'escola, i que és la fe que ens mou a l'amor, a la solidaritat i a la justícia.

Qui sap si el que ara comença com un BLOG actiu (lafedelesglesia.blogspot.com); més endavant organitzant TERTÚLIES o taules rodones; culminant amb el format d'un programa de RÀDIO a R.Estel per arribar a molts, podrà arribar a publicar-se en edicions d'articles o llibres per tal de difondre a molts el més ric tresor dels cristians: la nostra fe.