Què podem dir de la malaltia des de la mirada de la fe? Quan la malaltia ens estira, ens dol, ens fa sofrir, ens arrossega cap a la discapacitat o fins i tot ens endinsa cap a la mort, què podem dir des de la nostra fe? Poc o res ens queda sovint per a dir, i en canvi tant per a sentir, pregar i meditar per dins.
La malaltia és una situació que lluny d'aportar únicament desgràcia i tragèdia, pot ser un moment de profunda trobada espiritual. És en els moments de trencament, de dolor, de patiment, que l'ésser humà s'obre a la grandesa de Déu; és en aquests moments que hom comprèn internament quina és la pròpia petitesa i cap a on cal mirar per trobar el rescat; sovint és en aquests moments qua l'ésser humà pot sentir-se convidat a viure una vida de més gran profunditat humana i, consegüentment, endinsant-se en l'espiritualitat i la vida interior.
El pitjor de les malalties és quan poden portar-te a acabar amb la vida en aquest món. Què passa quan un conegut, un amic, un parent, alguna persona propera o que estimes, es troba en un tràngul com aquest? Mires al cel i preguntes a Déu: "per què m'has abandonat?"; mires al cor i preguntes el mateix...; mires a banda i banda i formulo la mateixa pregunta... I no hi ha resposta, o bé la resposta no està allà on la busco.
Jesús, que es trobà en el mateix tràngul de morir i sentir-se abandonat i sense sentit, Ell que fou l'Enviat, el Salvador del Món, el Mestre i Senyor..., dubtà, patí, visqué la depressió de la soledat en un moment tan tràgic i límit com aquell, va trigar un pas en trobar l'embolcall de Déu, l'abraç del Pare, l'acollida d'Aquell que l'estimava, l'esperava i fins i tot l'empaitava com el primer dia.
Deia Santa Teresa de Jesús que si el cristià "no s'empassa la mort, no viurà mai", i penso que certament la realitat de la malaltia i la mort, més segures que res en les nostres vides, és una de les més difícils d'assumir i d'afrontar també. I si preparéssim la vida per a morir, i així visquéssim? Però a les escoles, a les famílies, en les converses amb amics, en les tertúlies o les trobades de tota mena, la mort, la malaltia, la discapacitat encara ara generen rebuig, i són anorreades de la vida quotidiana. Com més ho són d'anorreades, més difícil se'ns farà després afrontar-les i, per suposat, més complicat és viure la vida, perquè així es viu des de la por ("ai, que moriré...", "ai, que no caigui el nen que es farà mal...") o el relativisme més desenfrenat ("per quatre dies que em queden...", "ara no farem problema per gastar una mica més o no...", "no val la pena res per acabar sota terra...").
Sense que la malaltia, la discapacitat o la mort deixin de generar-nos dolor i tristor, el que és clar és que un cristià ha de fer vida i pregària tenint en compte aquests paràmetres tant oblidats en la nostra societat occidental i sovint aespiritual. I aquest procés comença, irremeiablement, en l'acollida i l'empatia del malalt, del discapacitat o del moribund. I tenia raó Teresa de Calcuta, gran especialista sobre la realitat de la pobresa que tocava cada dia en situacions ben extremes, quan deia que "la veritable pobresa és la de l'amor"; perquè sense amor, ja no som res... I en el fons, la veritable malaltia, discapacitat i mort de l'ésser humà no és la biològica i fisiològica, sinó l'espiritual, l'emocional. Sense amor som pobres, som malalts, som discapacitats, som morts...
Per això, el meu amic que està malalt, és avui una font de riquesa espiritual per a mi; és la lliçó d'un llibre obert que em diu com he d'estimar la vida; és la classe que em falta de l'escola, de casa, de la universitat..., perquè m'ensenya el que és fonamental, el que som més que el que tenim; és, en definitiva, la clara visió de que som aquí per a estimar allò que se'ns ha donat amb els altres, i poca cosa més... De fet, em fa convèncer que la vida és realment un regal, de manera que si en algun moment se'ns pren no és el mateix que pensar la vida és una propietat, perquè aleshores ho viuríem com un robatori. Sense la seva malaltia no sabria tant què és la vida, què és la fe, quin és el camí, i quina és la passa que cal fer a cada moment...
