Té sentit pregar per "les vocacions"?

Comença aviat la "Cadena de Pregàries per les Vocacions". El terme "vocació", del llatí "vocacio" (crida), ha acabat adulterat o, millor dit, absorbit pel sentit eclesial i potser únicament religiós. És injust... Vocació en tenim totes les persones que ens dediquem a la família, a una professió, a un compromís religiós, o a un "hobby" inclús... No hi ha només "vocacions sacerdotals" o vocacions a la vida religiosa.

Per tant, em pregunto si la Cadena de Pregàries per les Vocacions s'entén en el sentit limitat del terme, o bé en el sentit natural o ampliat. Perquè si volem pregar també per les vocacions de mestre, de pare, de fuster, d'àvia, de conserge, de lampista, d'empresari, de polític, de metge..., jo també hi vull anar i, a més, sabent-ho, potser em sentiré reconfortat personalment perquè hauran pregat per mi.

Però si la Cadena de Pregàries per les Vocacions és només per la vocació sacerdotal o religiosa, aleshores tinc els meus dubtes de que tingui sentit per sí mateixa. Si només l'Església prega per una vocació concreta, no està fent bé a tota l'Església, que majoritàriament és laical, per exemple. Si només es prega per la vocació al miniteri ordenat, no estem essent justos deixant de pregar per tants altres "ministeris" no ordenats que contribueixen a la societat, a l'Església i al Regne de Déu, i que precisen també de les nostres pregàries, inclús cadenes senceres de pregàries... I, finalment, si pregar per les vocacions incorpora la sensació o creença de que Déu ja no crida, de que "ja no hi ha vocacions", de que els joves no estan "per la feina"..., certament encara té menys sentit. No podem aixecar la supèrbia de pensar que Déu ja no crida; i tant que crida! potser el que ens passa és que ja de fa un temps (dècades potser) no sabem desxifrar les noves crides, sempre renovades, que ens va fent personalment a cadascú; potser com a creients ens tapem les orelles; potser com a Església busquem les crides on no està cridant; creiem saber o decidir per Déu quines són les crides o vocacions que ara "ens convenen", en el que és una suplantació herètica de la missió que pertany només a Déu.

Quan hi ha joves de la parròquia, alumnes de la meva escola, catequitzants amb els què tracto en les meves tasques pastorals, que em pregunten si hi ha o no vocacions, tal i com a vegades senten dir per veus autoritzades de l'Església, sempre les hi contradic. Sí que hi ha vocacions, moltíssimes! tantes com joves, adults i grans hi som al món, perquè Déu ens crida cada dia a cadascú d'una manera diferent! Però cal l'esforç d'afinar l'escolta, l'empenta de ritmar el cor, el desig i la voluntat de posar-se a caminar al pas que Déu ens marca, no al què nosaltres vulguem imposar. I a vegades tinc la sensació de que seguim anant a buscar l'aigua al riu, quan obrint l'aixeta ja ens arriba; tinc la sensació de que seguim anant a munyir la vaca, quan hi ha llet a la nevera; tinc la sensació de que volem encendre foc a la xemeneia de casa, quan tenim per tota la llar bons radiadors connectats... Anacronisme versus modernitat. És a dir, tinc la sensació de que busquem respostes antigues a preguntes actuals, i és clar que ni s'entenen les preguntes ni trobem les respostes... I mentrestant, seguim pregant per les "vocacions", però per quines vocacions, i amb quina pregària...?!

Finalment, cal fer un aclariment important del que significa la pregària en tres condicionants fonamentals; contràriament, la pregària no té cap sentit, i és pur exercici mental però no espiritual:

1. Obertura lliura i gens pautada davant de Déu;
2. Capacitat d'acollir allò que Ell ens diu més que allò que nosaltres li demanen;
3. Comprometre's a actuar amb fets concrets per a la coherència de la pregària i facilitar que Déu, si és la seva voluntat, pugui acomplir-la.

I els meus dubtes és que sovint no preguem lliurement i obertament, sinó que pautem, condicionem i a vegades fins i tot decidim acotar el que demanem posant ben poc de part nostra (aquestes Cadenes, per exemple?).

I els meus dubtes hi són, també quan desconfio de que sapiguem realment tenir la sinceritat d'acollir allò que Ell ens diu, i no pas amb la única condició-amenaça que coincideix amb el què nosaltres li demanem o fins i tot exigim...

I, finalment, els meus dubtes sobre el tipus de pregària que fem també hi són perquè poques vegades van en consonància amb els fets, els mitjans o els actes que després busquem fer tal que Déu pugui donar-hi resposta. Per exemple: li denamen "vocacions religioses" però facilitem la crida amb una Església oberta, conciliar, alliberadora, acollidora...? Una Església més com era Jesús que no pas com som les persones (a vegades egoïstes, personalistes, dogmàtiques...).

És per tot això que em pregunto si segueix tenint sentit pregar per "les vocacions"...