Sovint penso en la mort. Però no hi penso amb por o amb neguit; més aviat hi penso perquè crec que la treiem massa de la vida, i en canvi és fonamental per a entendre-la en tota la seva profunditat. La mort és el límit de la vida humana terrenal, i en canvi no tenim present aquest límit; és, de fet, una de les poques certeses que tenim a la vida (tots morirem!), i sens dubte és l'únic futurible que assajarem a encertar, i encertarem.
Quan penso en la mort sempre acabo concloent amb una crida a la vida. Cal afrontar la vida amb una altra esma, amb un altre estil, amb una altra esperança. Deia Santa Teresa de Jesús que si no ens empassàvem tot el que significa la mort, estem morts, no viurem! I empassar-se la mort és, en el fons, acceptar que som finits però també acceptar que és en la nostra ànima que està tota l'eternitat a la què aspirem en el profund del nostre ésser.
Qui vol deixar un dia aquest món i acomiadar-se de tots, de les experiències i records, de la vida passada malgrat les moltes penes però sens dubte costa deixar les alegries i els bons moments viscuts amb intensitat.
Quan a la vida quotidiana hi ha conflictes, tristor, desesperança, malentesos, odis i enveges, patiment divers, sempre penso en el camí de l'eternitat. I m'imagino en el meu taut (perdoneu-me...), el dia de la meva mort. Allà, ficat en la caixa i rodejat dels que se'n recorden de mi i em volen donar un darrer adéu, pensaré en tots i cadascun d'ells, i estic segur que els veuré amb una força especial que farà que només els seus grans dons es vegin per sobre de tot davant els seus defectes i limitacions. Cap ofensa feta, cap ferida ni cap mala experiència serà recordada en aquells moments de comiat, perquè en el camí de l'eternitat recuperaré l'essència de la Veritat, allò que la vida sí m'ha donat, malgrat el preu de les limitacions de tot allò que he volgut viure. Però en aquell moment, estaré caminant cap a la no-limitació: l'eternitat. I posaré el meu pensament en tots; i només desitjaré que se'm recordi amb estima, bandejant aquelles limitacions que un dia van fer patir als meus, deixant de costat aquells defectes que poc o molt vaig intentar domesticar, i oblidant els mals moments que tots tenim, tard o d'hora, a la vida. Tanmateix, el moment del meu comiat serà com una gran rebuda, perquè espero que tots descobrim aleshores el fons de veritat que hi ha a les nostres vides...
Quan torno a la vida actual que tinc avui, amb un temps "prudencial" fins a la meva defunció, me n'adono que puc intentar recuperar allò que he imaginat que serà el moment del pas cap al camí cap a l'eternitat. I llavors decideixo, en ocasions difícils de la vida, optar per l'amor, pel perdó, per la reconciliació, per la recuperació de l'altre, pel tornar a començar, per no tenir en compte a l'altre allò que un dia em va fer tant mal...
I creieu-me que és tot molt més fàcil de viure. I segur que el dia que iniciï formalment el camí de l'eternitat, encara serà més ple. Pot ser?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada