He descobert un interessant blog, el del diaca permanent Josep Montoya, originari del Poble Nou, actualment visquent a Sant Cugat del Vallès, i en missió pel Pirineu molts caps de setmana (talment com molts altres van a esquiar). Més interessant es fa encara conèixer l'autor d'aquest blog en l'entrevista que vincula en el seu blog, que li van fer al programa "Signes del Temps" de Televisió de Catalunya.
En l'entrevista és bonic veure com en Josep viu la pròpia vocació dins una vocació matrimonial que també viu el seu diaconat, i dins una altra vocació que és la que la seva família també viu en el seu servei pastoral. Molts caps de setmana en Josep, la seva esposa i els seus quatre fills es desplacen a parròquies pirinenques del Pallars per a animar, acompanyar i celebrar l'Eucaristia i la comunitat. Preciós exemple d'una família cristiana que viu a fons el seu compromís d'església. Em conmou haver descobert el seu testimoniatge.
De les moltes coses que em suggereix el seu blog i la susdita entrevista, em quedo amb la clarificació que fa entre la vocació i el carisma del diaca i la del prevere. Totes dues, afirma en Josep, són importants però clarament diferents. El prevere ha entregat tota la seva vida, i "fa present" al Crist. El diaca (el que és permanent i no fa el camí cap al presbiterat) "porta" al Crist arreu en paraula i servei, però ell, reconeix en Josep, no ha entregat tota la seva vida a aquesta missió, perquè la comparteix amb la vocació matrimonial i la de pare de família. Precioses les tres vocacions que viu en Josep, tant ben trabades i estructurades...; i magnífica la diferència entre carismes, que Sant Pau tant bé va manifestar en les seves cartes. Molts carismes diversifiquen i pluralitzen l'Església, que fa present de mil maneres i en mil estils diferents l'Esperit de Déu i el camí del seguiment de Jesús.
Em quedo amb el treball pastoral en equip que la família Montoya fa: els fills toquen les guitarres animant les eucaristies, l'esposa porta els cants que van renovant i anima la comunitat, i el marit fa de diaca i presideix les celebracions. Quin gran "pack"! El més bonic és viure en parella aquesta vocació, però el que ja supera les expectatives és veure que també amb els fills, i en tenen 4, també poden compartir-ho i fer vivència ferma i aprofondida de llur fe.
El diaca s'entrega en la paraula i el servei, portant arreu el Crist. I en Josep ho fa per vàries parròquies pirinenques del Pallars.
Més informació al seu web: www.josepmontoya.blogspot.com
Caram, quanta publicitat Xavier =)
ResponEliminaem dic Cristina i sóc una de les 4 filles del Josep. M'han agradat molt les teves paraules i m'han fet adonat que aquesta "feina" o missió que els meus pares fan al Pirineu, és molt important i estimada i admirada per altres persones que no són solament les "padrines" del pallars... això fa il·lusió!
també m'han fet recordar les experiències que jo he viscut en les meves pujades allà dalt i recordar lo difícil que és també a vegades pujar-hi, per la quantitat de compromisos que et retenen allà on vius,per la parròquia, l'esplai, pels amics, la parella, el simple fet de volguer estar a casa per si... però que realment és una tasca MACA, D'AJUDA I SERVEI, I SOBRETOT ESTIMADA PER MOLTS, A MÉS DE NECESSITADA! =) gracies! potser és una missió que tinc una mica oblidada, però tu m'hi has fet pensar altre cop!
Cristina, gràcies pel teu comentari. M'agrada saber que t'ha ajudat a recordar el fons de la missió que el teu pare, i amb la mare, fan al Pallars. El diaconat és un camí preciós, i l'Església està clar que demana noves maneres de comprometre's. Cadascú que agafi la que més s'ajusta a la seva manera de ser, de fer, de viure (a la pròpia "vocació" que en diríem). Dóna-li una abraçada als pares i una altra per a tu. Adéu!
ResponElimina