Diuen que "qui no es pren la vida amb humor és qui menys seriosament se la pren". Els cristians hauríem d'aprendre a mostrar l'"alegria dels fills de Déu" de la què parla l'Evangeli tantes vegades. Massa sovint apareixem davant la societat com a persones poc apassionades per la vida, afectades i negatives, massa rigoristes i amb poca capacitat empàtica; és cert que això recau sobretot en les jerarquies que són qui més donen la cara en afers espinosos, però tots hi participem d'alguna manera o altra.
Sant Francesc Xavier visitava sovint, d'infant i de jove, en el seu Castell de la família a Navarra, un Crist fet de fusta de nogal, que tenia al rostre un lleuger somnriure. Él cert és que és l'únic Crist que es mostra d'aquesta manera... Anar al Pare seria difícil pel Jesús crucificat, però saber-se en mans de Déu no és font d'alegria i d'esperança.
D'altra banda, el somriure és la salutació més bonica que conec. El somriure mostra amabilitat, serenor, demostra un compartir aquesta alegria interior. El somriure és teràpia i medicament; el somriure és encomanadís. El somriure resol els conflictes. El somriure ajuda a relativitzar moltes coses relatives de la vida, que ens condueix a absolutitzar allò que és realment absolut. A vegades, inclús davant la impotència i la debilitat, sempre ens queda el somriure.
He llegit en algun lloc que "Déu somriu quan els homes discuteixen de teologia...". Certament tindrà dret a això... Però sobretot és lúcida aquesta afirmació perquè si no ens prenem la vida, la fe, l'Església, amb aquest sentit, perdrem el do més important de la vida comunitària: l'alegria.
Certament, el sentit de l'humor, ben fet servir i en la justa mesura, ens ajudaria a donar més sentit a la nostra fe, i més empenta per a evangelitzar. I no olbidem allò que un dia em van dir uns germans Maristes: "Si un dia no has rigut, és un dia ben perdut...!".
I tant! Si no pots riure massa, somriu molt!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada